RESUM HISTÒRIC DEL PAILEBOT “PAQUETE CIUDADELANO” (1)

RESUM HISTÒRIC DEL PAILEBOT “PAQUETE CIUDADELANO”

1920-2020, CENTENARI DEL SEU NAUFRAGI

INTRODUCCIÓ 

Per començar ens hem de situar a la Ciutadella del darrer terç del segle denou quan l’activitat marítima del port era important, malgrat les seves dimensions.

“… Es un calan tan estrecho que apenas un bergantín en bonanza tiene lugar para bornear.    Se interna hacia el NE hasta la mitad de él y después se inclina hacia el E; en la boca hay 7 brazas de fondo que disminuye de sureste que en la mitad del puerto, sólo hay 2 brazas, todo cascajo y arenas; en la costa N tiene dos caletillas inútiles por su poco fondo…” Rafael Oleo i Quadrado (1863) “Notícias histórico-topográficas de la isla de Menorca y algunas otras concernietes de la misma”

Port de Ciutadella, darrer terç del segle XIX

El 1870 el Ministeri de Foment, previ dictamen favorable de la Junta consultiva de Camins Canals i Ports, projectà una reforma integral del port a càrrec de l’enginyer Francesc Prieto i Caules, que consistia bàsicament en: la neteja del fons de la dàrsena, l’obertura d’un canal d’entrada d’un calat de set metres, la reconstrucció dels molls de càrrega i descàrrega, la col·locació d’una boia d’amarratge defora el port i la construcció d’un pont de ferro que enllacés les dues ribes.

El 1885, amb moltes de les obres ja acabades , el port de Ciutadella es va classificar com a port d’interès general de segon ordre.

 

Port de Ciutadella principis del segle XX

La marina ciutadellenca de finals del vuit-cents (1880-1890), segons el llibre “Ciutadella Marítima” d’Antoni Picó Vivó, estava formada per:

PAILEBOTS: 

Paloma

Nueva Estrella

Menorquín

i també, Triunfo, María, Rápido, Roberto, Estrella, Margarita,  Nueva Juanita, Galatea i Marina.

BERGANTINS GOLETA: 

Vencedor 

i Paquita

POLLACRA: 

Cabo Menorca

MOTONAUS A VAPOR DE PASSAGERS: 

Santiga 

Ciudad de Ciudadela

Una marina que servia per transportar les matèries primeres emprades per a la industria i els aliments per al consum humà que ens venia de fora. I també l’exportació al mercat exterior de les manufactures de la industria.

Per poder competir dins aquest món comercial, els propietaris i armadors de velers de cabotatge volien els seus bucs ràpids i maniobrables per poder fer els viatges en poc temps i repartir les mercaderies abans que la competència. Encomanaven  construccions sòlides, marineres i segures, amb bodegues amb suficient capacitat de càrrega.[1]

---

[1] Els nostres naviliers encarregaven vaixells que poguessin navegar cinquanta o seixanta anys. Era ben popular entre la gent de mar una frase que venia a dir que els naviliers construïen bastiments per tal que poguessin gaudir-ne llurs néts. Emerencià Roig, La marina del Vuit-cents (1929)